domingo, 2 de febrero de 2014

Que vinga de ponent

Després de tant de temps, no pensava que s'anava a sentir així de decebuda amb ella mateixa. Després de tant de temps, aquelles paraules que va dir amb tanta fermesa, amb tant de convenciment, amb tantes ganes de futur, les havia trencades, per actuar amb el cap. O amb el cor, no ho sap.

No enten per què aquelles paraules li resonen tantes vegades al cap, no fou una d'aquelles vegades que dius " t'ho promet" , però sabia que era una promesa entre línies. Una promesa trencada de repent, als pocs dies, que no es perdona... Pot ser aquell era el moment. I no ara. Perquè pot ser, aquell era el moment de que tot anara rodat, i no ara.

I es que, pot ser ara sols siga un record del que hauria pogut ser, un aire dolç de nostàlgia que sempre agrada recordar. Com es diferència això? Quan ha de ser "record" i quan "moment"? Com pot ser que un record tan petit, tan curt en el temps, es necessite recordar tant i tantes vegades? Al llibre de la nostalgia diu que el record no és proporcional al temps, si no a la intensitat amb la que es viu. I la veritat siga dita, es que qui va escriure aquest llibre no ha descobert res nou.

Si aquesta teoria és veritat, el millor que es pot fer és deixar de recordar, perquè l'aire dolç o fresc agrada, i molt. Però de vegades, quan passa una estona, els entra el fred, i l'única cosa que volen és que torne a vindre de ponent.


No hay comentarios:

Publicar un comentario