miércoles, 2 de abril de 2014

a Primera Vista

No em solc enamorar de res a primera vista, ni cançons, ni séries, ni tios, ni menjar. 
Soc del no primer, i després del si. 
Però sempre hi han excepcions, Luis Alberto de Cuenca....

El desayuno
me gustas cuando dices tonterías,
cuando metes la pata, cuando mientes, 
cuando te vas de compras con tu madre
y llego tarde al cine por tu culpa.
Me gustas más cuando es mi cumpleaños
y me cubres de besos y de tartas,
o cuando eres feliz y se te nota,
o cuando eres genial con una frase
que lo resume todo, o cuando ríes
(tu rusa es una ducha en el infierno),
o cuando me perdonas un olvido.
Pero aún me gustas más, tanto que casi
no puedo resistir lo que me gustas,
cuando, llena de vida te despiertas
y lo primer que haces es decirme:
" tengo un hambre feroz esta mañana.
voy a empezar contigo el desayuno".

...genial! 



domingo, 2 de febrero de 2014

Que vinga de ponent

Després de tant de temps, no pensava que s'anava a sentir així de decebuda amb ella mateixa. Després de tant de temps, aquelles paraules que va dir amb tanta fermesa, amb tant de convenciment, amb tantes ganes de futur, les havia trencades, per actuar amb el cap. O amb el cor, no ho sap.

No enten per què aquelles paraules li resonen tantes vegades al cap, no fou una d'aquelles vegades que dius " t'ho promet" , però sabia que era una promesa entre línies. Una promesa trencada de repent, als pocs dies, que no es perdona... Pot ser aquell era el moment. I no ara. Perquè pot ser, aquell era el moment de que tot anara rodat, i no ara.

I es que, pot ser ara sols siga un record del que hauria pogut ser, un aire dolç de nostàlgia que sempre agrada recordar. Com es diferència això? Quan ha de ser "record" i quan "moment"? Com pot ser que un record tan petit, tan curt en el temps, es necessite recordar tant i tantes vegades? Al llibre de la nostalgia diu que el record no és proporcional al temps, si no a la intensitat amb la que es viu. I la veritat siga dita, es que qui va escriure aquest llibre no ha descobert res nou.

Si aquesta teoria és veritat, el millor que es pot fer és deixar de recordar, perquè l'aire dolç o fresc agrada, i molt. Però de vegades, quan passa una estona, els entra el fred, i l'única cosa que volen és que torne a vindre de ponent.