lunes, 2 de mayo de 2011

Història oculta.

Aquell cap de setmana fou una puta merda. Crec que m'he passat. Fou intens. Fou un d'aquells caps de setmana que et creus capaç d'organitzar-te, de cumplir-ho tot i que arribe dilluns i estiguen tots els treballs i examens fets i estudiats. Ho vaig creure així. Que anava a ser capaç.
Ara des de la llunyania dels mesos encara veig clara la imatge, recorde poc més que la imatge.

La por em va invaïr. Els seus ulls me la van transmetre d'una manera directa, d'eixa manera que els xiquets percibeixen la por. Ho recorde.. i ai! que por. Els seus ulls es feien xicotets i jo veia que cada vegada s'adentrava entre la nevera i l'armari i jo no podia fer res, estava estancada i ella es feia xicoteta. i mes i mes i jo amb ella. i esclata. i esclate. i desapareix i me'n vaig a buscar-la i sense saber que ella plora plore jo. I Cride i plore i necessite trobar-la. I sense trobar-la torne a casa. Com una percepcio, una idea se'n pot anar en questió de segons? Com totes aquelles actituds, aquelles accions, aquelles respostes, en questió de segons quadren? Com no cap en emeu cap aquella actitud que m'han ensenyat que es dolenta? No, espera: Com no entra al seu cap que això es dolent, i que no hi ha ninguna justificació possible?

1 comentario: