domingo, 29 de mayo de 2011

No puc no-pensar

Pareix mentira que ara, ja, s'ha acabat una etapa de la meua vida, que sincerament pareixia no tindre fi. Crec que mai havia supost este canvi com un fi. Recorde el fi de l'escola. I crec que tots erem consients de un fi. Però ara, pot ser perque teniem altres coses per les que precupar-nos, no ho haviem vist com un fi, i ara no puc no pensar que es un fi, en tot allò que comporta un fi. Es a dir, canvis de lloc i de gent. Gent, que és el més important. Gent que trobaré a faltar, perque no puc no dubtar si els tornaré a veure. I em fa por, sincerament.

miércoles, 18 de mayo de 2011

he d'estudiar.



Ara que veuen alguna cosa gorda es quan la gent diu uoooooooooo! i diuen que ells també ho pensaven. Pot ser, tots, volien fer-ho, però ningú a tingut els ous/ovaris de fer-ho fins ara. que passa? Jo seguisc vent la mateixa societat adormida. Que digues que " estas amb ells" no vol dir res. Ves a Madrid i plantat allí. Així si que estarás amb ells. No puc negar que m'he alegrat. M'he alegrat de vore que hi ha gent que no entra dins d'aquesta societat dormida que molts s'empenyen en imposar. Però esque, moltes vegades a sigut així. Si una causa no la secunda molta gent, aquesta no es important? Qui decideix quina és important i quina no? Amb açò no vull dir que no m'alegre de vore que hi ha gent que planta cara a les coses, que sincerament ja era hora. I de veritat " estic amb ells", però de veritat, aquesta vegada també forme part de la societat adormida i passiva; He d'estudiar.






domingo, 15 de mayo de 2011

Amb menció d'honor.

Té raó quan diu que si ho penses que va a eixir mal i després ix bé, l'adrenalina és impresionant. És eufòria. És plors ( i elles ho saben bé), però que trist es no creure en uns mateixos, que trist es no creure en el teu treball o en el treball dels teus amics. De tota manera, l'adrenalina és impresionant. Coses com les d'ahir son per les que val la pena la música. O no, nose. Duc molt de temps allunyada per culpa d'una carrera de fons que dura dos anys, i no em queda res per a arribar a la META. Però ahir no vaig poder arrepentir-me de no haver anat a vore'ls ( o inclús a fer bulto) Era adrenalina segur. Felicitats Artesans.

lunes, 2 de mayo de 2011

Història oculta.

Aquell cap de setmana fou una puta merda. Crec que m'he passat. Fou intens. Fou un d'aquells caps de setmana que et creus capaç d'organitzar-te, de cumplir-ho tot i que arribe dilluns i estiguen tots els treballs i examens fets i estudiats. Ho vaig creure així. Que anava a ser capaç.
Ara des de la llunyania dels mesos encara veig clara la imatge, recorde poc més que la imatge.

La por em va invaïr. Els seus ulls me la van transmetre d'una manera directa, d'eixa manera que els xiquets percibeixen la por. Ho recorde.. i ai! que por. Els seus ulls es feien xicotets i jo veia que cada vegada s'adentrava entre la nevera i l'armari i jo no podia fer res, estava estancada i ella es feia xicoteta. i mes i mes i jo amb ella. i esclata. i esclate. i desapareix i me'n vaig a buscar-la i sense saber que ella plora plore jo. I Cride i plore i necessite trobar-la. I sense trobar-la torne a casa. Com una percepcio, una idea se'n pot anar en questió de segons? Com totes aquelles actituds, aquelles accions, aquelles respostes, en questió de segons quadren? Com no cap en emeu cap aquella actitud que m'han ensenyat que es dolenta? No, espera: Com no entra al seu cap que això es dolent, i que no hi ha ninguna justificació possible?