martes, 22 de marzo de 2011

Depunta.

La casualitat volgué que se'm ficaren els pèls de punta. Perquè estaven allí i no dues parades mes avall? Perquè en aquell laberint es varen posar allì? Perquè vam baixar per aquelles escales? Doncs bé, no m'importa. Sols recorde els pèls de punta. Aquella partitura, que em va dur, perque no, uns quants mals de cap en el seu moment, ara em ficava els pèls de punta. SUBLIME! I no entenc com una melodia m'ha marcat tant. Com eixa melodia que en un principi el seu nom em podria produir una normal indiferència em va posar els pèls de punta. No hi havia més, la música. El anar i vindre de gent, els espentons, els pasos, el agobio, tot això quedava darrere, perque això no m'importava.
Podria contar molts moments.
Però es aquest el que havia de plasmar.
Merci.

1 comentario:

  1. Sé quin és el moment, i va ser increible! :)
    Necesite tornar, o anar-me´n, on siga , de veritat Andrea, quin horror de tornada...

    ResponderEliminar