martes, 29 de marzo de 2011

Avui.

Avui he de ser clara.
Crec que m'equivoque. No crec que vegues la vida millor del que jo la veig, però la vius millor que jo. i avui me'n he adonat, i jo vui viure-la, vuic viure-la i pegar-li un mos i tindre eixa facilitat que tant odie. T'enveje.
Els meus plans es trastoquen i els he ficat en dubte, perquè pot ser no es la millor manera d'afrontar les coses, i despres de tant de temps no se si, com diu Descartes, seguir fins arribar a un objectiu encara que sapigues que has actuat mal o canviar de direcció i tindre la possibilitat de tornar a notrobar-te, de deixar de ser com un "témpano" de Benedetti. Els meus plans es trastoquen i jo ara no se que fer, si seguir-te com a model o tornar a pensar i col·locar els meus plans al lloc. I d'ací un temps poder deixar-me dur de veritat, perque jo sols em deixe dur si es de veritat. És dur però de vegades caus i penses que no actues bé. Avui m'he caigut.

martes, 22 de marzo de 2011

Depunta.

La casualitat volgué que se'm ficaren els pèls de punta. Perquè estaven allí i no dues parades mes avall? Perquè en aquell laberint es varen posar allì? Perquè vam baixar per aquelles escales? Doncs bé, no m'importa. Sols recorde els pèls de punta. Aquella partitura, que em va dur, perque no, uns quants mals de cap en el seu moment, ara em ficava els pèls de punta. SUBLIME! I no entenc com una melodia m'ha marcat tant. Com eixa melodia que en un principi el seu nom em podria produir una normal indiferència em va posar els pèls de punta. No hi havia més, la música. El anar i vindre de gent, els espentons, els pasos, el agobio, tot això quedava darrere, perque això no m'importava.
Podria contar molts moments.
Però es aquest el que havia de plasmar.
Merci.

jueves, 10 de marzo de 2011

FRIO

Miedo a cruzar la calle que lleva al olvido.

miércoles, 2 de marzo de 2011

25.

he tornat a escriure, a imaginar situacions, a crear-ne noves. He sentit més, i ara, em busque. Tinc ganes de tornar a pintar.
T'he buscat entre els versos d'Estelles, a les històries de Benedetti. T'he buscat, buscant alguna situació, com la nostra. He trobat pàgines, he subrratllat fragments, i entre tantes paraules no t'he trobat. Si agafara paraules d'un, paraules de l'altre, podria juntar-les, i trobar-te, però això ja no seria natural, no seria casualitat, ni destí, ni una coincidència. Et mire, i ara, no et trobe. T'escolte, i ara no et veig. El meu cap camina, balla, corre, vola i recorda els dies de Sol, les nits de lluna, i a mi m'entra la risa. Potser sols al pensament t'encontre, ens encontre. Però jo, jo doble pàgines, escric paraules, i les junte per a no dir-te-les mai.