jueves, 29 de diciembre de 2011

debades

Fa unes dues hores tenia molt per escriure, volia dir que no pensava fer un repas per allò de que l'any s'acaba. I sincerament no el vaig a fer, encara que abans anava a parlar i a enrrollart-me i acabar fent el repas. Però ara no el faré, o si. Vaig a vore que paraules ixen...

Avui he vist un documental del Ricky Martin a la MTV, sobre la seua vida i blablabla.. ell acaba explicant que després dels seus viatjes ha trobat la pau, que sabia quin era el seu camí, i sabia el que havia de fer. M'ha transmes pau, i tranquilitat. I no amb el món, que també.. però, ara em referisc a la pau i la tranquilitat que trobes en tu mateix, aquesta que sols notes tu ( que està clar que ho transmets als altres.) I bé, pot ser aquesta pau i aquesta tranquilitat amb un mateix és el que he estat buscant aquest any en mi. Aparegué allà per estiu però se'n va anar.. i després a la tardor, però també se'n va anar i nose perquè ni com ( en realitat si que ho se i com, però és altra història que no vaig a contar ara) la pau amb mi mateixa ha aparegut aquesta setmana.. si. l'última setmana de l'any, per poder dir que he complit el propòsit que no sabia ni que tenia.
El que venia dient, es que.. el Ricky Martin i el seu bon rollo m'han fet adonar-me'n de que l'única persona que et farà sentir-te bé completament és tu mateix, i que sols tu mateix és el que has de decidir trobar-ho.
Has de saber, que pel camí fas mal i te'n fan, perquè res és debades xavalín...


Feliç any nou
Ü

jueves, 15 de diciembre de 2011

bonitolugar

Bonita mañana,bonito lugar,bonita la cama ,¡qué bien se ve el mar !



jueves, 27 de octubre de 2011

l'abric

Camina ràpid per a arribar al de les tres menys vint, sap que el camí és de trenta minuts i que no l'agafara, però segueix a pas ràpid, per si s'equivoca. Les fulles dels arbres caduca ja han caigut quasi totes, i allarguen els braços per a arribar a un cel trist, gris, no gris-xandall, sino gris trist. No té fred, pero el dia incita a enrrotllar-se el mocador al coll i pujar la cremallera fins a dalt. Odia creuar el pont per a entrar al casc antic, però li agrada mirar cap a baix. Ara el fred la troba mentre deixa enrrere la Porta del Mar, i que llarg que se li fa el cami si va sola... que llarg...

...València s'ha ficat l'abric.

jueves, 8 de septiembre de 2011

HUGS

Recorde quan va plorar. Mai he dit res. Bé, ara. Tot es desmontava al teu món, o pot ser el que passava es que anaves a desmontar el meu. Nose. Jo et vaig abraçar, com si tot es passara amb un abraç... En realitat, si que ajuda, com no va ajudar que algú t'abrace? És com no agafar un bombó quan tens fam i te'n oferixen un. Tornant al que havia dit, l'abraç, és perfecte. És la millor medicina, encara que no conegues a qui te'l dóna, t'ompli. Quan estas trist; abraç. Quan estas content; abraç. Quan algu torna; abraç. Quan algú se'n va; abraç. Quan la gent es perdona; abraç. Quan t'avellix un abraç; abraç. Millor que un bes, millor que unes paraules, més millor que res.

Un abraç!

miércoles, 6 de julio de 2011

Preciosos



El Sol ja no es deixava veure fins que no entraves a l'aigua, la gent començava a passejar pel passeig. Preciosos romanien a la vora, just on cada vegada hi havia més ombra. Preciosos a les tovalloles, una junt l'altra, i et mentiria si et diguera que no podia mirar-los. Eren un i una, dos cossos. Ell la mirava, i ella al adonar-se'n el mirava i feia un somrriure, de sobte començen a parlar a riure entre ells, a contar-se tonteries, bé tot allò que sabem que fan els enamorats, un s'alçava a espolsar-se la sorra i l'altre jugava amb ella, tranquilitat i pau i dolçor, dolçor de la que agrada, no de la del puxero. i que bonic és vore'ls.. a qui no li agradaria que li salvaren la vida mentres no pots parar de riure?

Per cert, Eivissa i la festa preciosa també.

viernes, 24 de junio de 2011

LA TEORIA

Que complicades son les accions quan les veus des de dins. Son fàcils des d'un altre punt de vista, son fàcils des de fora. Des de fora expliques la teoria per ajudar i des de dins la negues. La teoria tot el mon la sabem! Clar que la sabem, pero aplicar-la és el complicat. És com aprobar el teòric, però el pràctic del cotxe no. No és tan fàcil, no. Sé que quan eres amic, i jo sempre ho dic, has d'explicar la teoria, l'has de bossar com si fora la taula de multiplicar del set, ho has de fer, perque les regles de l'amistat ho diuen així i punt. Has de bossar-la per a ajudar al teu amic, has de dir-li que ha de fer el correcte, el que li diga el cor, o de vegades el cap. Has de dir-li el que creus millor per a ell encara que saps que tu en el seu lloc ho faries el triple de pitjor, i lo pijor és que tot això li ho dius. Però bé, quan estas dins... Quan estas dins has d'agafar la teoria, i donar-li la volta, i intentar trobar un punt per on agafar-la, perquè la teoria des de dins és complicada, encara que els amics te la exposen com alguna cosa siple. Així que s'agafa i se li dona la volta a la teoria. Si.

domingo, 29 de mayo de 2011

No puc no-pensar

Pareix mentira que ara, ja, s'ha acabat una etapa de la meua vida, que sincerament pareixia no tindre fi. Crec que mai havia supost este canvi com un fi. Recorde el fi de l'escola. I crec que tots erem consients de un fi. Però ara, pot ser perque teniem altres coses per les que precupar-nos, no ho haviem vist com un fi, i ara no puc no pensar que es un fi, en tot allò que comporta un fi. Es a dir, canvis de lloc i de gent. Gent, que és el més important. Gent que trobaré a faltar, perque no puc no dubtar si els tornaré a veure. I em fa por, sincerament.

miércoles, 18 de mayo de 2011

he d'estudiar.



Ara que veuen alguna cosa gorda es quan la gent diu uoooooooooo! i diuen que ells també ho pensaven. Pot ser, tots, volien fer-ho, però ningú a tingut els ous/ovaris de fer-ho fins ara. que passa? Jo seguisc vent la mateixa societat adormida. Que digues que " estas amb ells" no vol dir res. Ves a Madrid i plantat allí. Així si que estarás amb ells. No puc negar que m'he alegrat. M'he alegrat de vore que hi ha gent que no entra dins d'aquesta societat dormida que molts s'empenyen en imposar. Però esque, moltes vegades a sigut així. Si una causa no la secunda molta gent, aquesta no es important? Qui decideix quina és important i quina no? Amb açò no vull dir que no m'alegre de vore que hi ha gent que planta cara a les coses, que sincerament ja era hora. I de veritat " estic amb ells", però de veritat, aquesta vegada també forme part de la societat adormida i passiva; He d'estudiar.






domingo, 15 de mayo de 2011

Amb menció d'honor.

Té raó quan diu que si ho penses que va a eixir mal i després ix bé, l'adrenalina és impresionant. És eufòria. És plors ( i elles ho saben bé), però que trist es no creure en uns mateixos, que trist es no creure en el teu treball o en el treball dels teus amics. De tota manera, l'adrenalina és impresionant. Coses com les d'ahir son per les que val la pena la música. O no, nose. Duc molt de temps allunyada per culpa d'una carrera de fons que dura dos anys, i no em queda res per a arribar a la META. Però ahir no vaig poder arrepentir-me de no haver anat a vore'ls ( o inclús a fer bulto) Era adrenalina segur. Felicitats Artesans.

lunes, 2 de mayo de 2011

Història oculta.

Aquell cap de setmana fou una puta merda. Crec que m'he passat. Fou intens. Fou un d'aquells caps de setmana que et creus capaç d'organitzar-te, de cumplir-ho tot i que arribe dilluns i estiguen tots els treballs i examens fets i estudiats. Ho vaig creure així. Que anava a ser capaç.
Ara des de la llunyania dels mesos encara veig clara la imatge, recorde poc més que la imatge.

La por em va invaïr. Els seus ulls me la van transmetre d'una manera directa, d'eixa manera que els xiquets percibeixen la por. Ho recorde.. i ai! que por. Els seus ulls es feien xicotets i jo veia que cada vegada s'adentrava entre la nevera i l'armari i jo no podia fer res, estava estancada i ella es feia xicoteta. i mes i mes i jo amb ella. i esclata. i esclate. i desapareix i me'n vaig a buscar-la i sense saber que ella plora plore jo. I Cride i plore i necessite trobar-la. I sense trobar-la torne a casa. Com una percepcio, una idea se'n pot anar en questió de segons? Com totes aquelles actituds, aquelles accions, aquelles respostes, en questió de segons quadren? Com no cap en emeu cap aquella actitud que m'han ensenyat que es dolenta? No, espera: Com no entra al seu cap que això es dolent, i que no hi ha ninguna justificació possible?

viernes, 29 de abril de 2011

domingo, 17 de abril de 2011

Alguna cosa a dir-te

No recordava el teu somrriure. els últims "anars i tornars" m'havien fet oblidar-lo. L'he vist ( el teu somrriure ) i m'ha fet somrriure, no m'ha produït allò a l'estomac, però tampoc m'ha produït indifèrencia. i no t'ho vaig a negar que de vegades et trobe a faltar, però note com que torne a ser jo. Tinc pau, tinc tranquilitat amb mi mateixa. Tinc amics i per supost examens, examens.. jajajajaj un cabas però estic tranquila i els puc estudiar. Tinc adrenalina, tinc pèls de punta quan m'emocione, perque seguisc emocionant-me molt... No he tancat res. No hi ha un parèntesi, no vull una caixa tancada de records al final de l'armari; tot és continu, tot continua.. canvia però continua i el procés és llarg i ple de plors i de ràbia però val la pena. estic tranquila i tinc pau i adrenalina quan la vull i amics i rises i frustracions i tot continua.. i em dol i em fa mal però se'n va poc a poc i tot continua, canvia i continua... Percert, t'he de donar les gràcies, aquell dia no ho vaig fer, així que gràcies, gràcies per tot, per tot tot tot.

lunes, 11 de abril de 2011

Algo rarito!

Florencio es el príncipe del país de Aquí.
Florenicio es alto, guapo y con los ojos verdes.

Las princesas de los reinos vecinos andan como locas detrás de Florencio.
Lo llaman por teléfono. Lo invitan a sus fiestas. Le escriben cartas de amor en papel perdumado. No saben que a Florencio le marea el olor del papel perfumado.

Y Florencio no contesta las cartas.
No acude a las fiestas. Y no se pone al teléfono.
No quiere saber nada de princesas. ¡Vaya un príncipe raro, este Florencio!

Un diumenge es pot alegrar així, Un príncipe algo rarito.
t'entra la risa.

martes, 29 de marzo de 2011

Avui.

Avui he de ser clara.
Crec que m'equivoque. No crec que vegues la vida millor del que jo la veig, però la vius millor que jo. i avui me'n he adonat, i jo vui viure-la, vuic viure-la i pegar-li un mos i tindre eixa facilitat que tant odie. T'enveje.
Els meus plans es trastoquen i els he ficat en dubte, perquè pot ser no es la millor manera d'afrontar les coses, i despres de tant de temps no se si, com diu Descartes, seguir fins arribar a un objectiu encara que sapigues que has actuat mal o canviar de direcció i tindre la possibilitat de tornar a notrobar-te, de deixar de ser com un "témpano" de Benedetti. Els meus plans es trastoquen i jo ara no se que fer, si seguir-te com a model o tornar a pensar i col·locar els meus plans al lloc. I d'ací un temps poder deixar-me dur de veritat, perque jo sols em deixe dur si es de veritat. És dur però de vegades caus i penses que no actues bé. Avui m'he caigut.

martes, 22 de marzo de 2011

Depunta.

La casualitat volgué que se'm ficaren els pèls de punta. Perquè estaven allí i no dues parades mes avall? Perquè en aquell laberint es varen posar allì? Perquè vam baixar per aquelles escales? Doncs bé, no m'importa. Sols recorde els pèls de punta. Aquella partitura, que em va dur, perque no, uns quants mals de cap en el seu moment, ara em ficava els pèls de punta. SUBLIME! I no entenc com una melodia m'ha marcat tant. Com eixa melodia que en un principi el seu nom em podria produir una normal indiferència em va posar els pèls de punta. No hi havia més, la música. El anar i vindre de gent, els espentons, els pasos, el agobio, tot això quedava darrere, perque això no m'importava.
Podria contar molts moments.
Però es aquest el que havia de plasmar.
Merci.

jueves, 10 de marzo de 2011

FRIO

Miedo a cruzar la calle que lleva al olvido.

miércoles, 2 de marzo de 2011

25.

he tornat a escriure, a imaginar situacions, a crear-ne noves. He sentit més, i ara, em busque. Tinc ganes de tornar a pintar.
T'he buscat entre els versos d'Estelles, a les històries de Benedetti. T'he buscat, buscant alguna situació, com la nostra. He trobat pàgines, he subrratllat fragments, i entre tantes paraules no t'he trobat. Si agafara paraules d'un, paraules de l'altre, podria juntar-les, i trobar-te, però això ja no seria natural, no seria casualitat, ni destí, ni una coincidència. Et mire, i ara, no et trobe. T'escolte, i ara no et veig. El meu cap camina, balla, corre, vola i recorda els dies de Sol, les nits de lluna, i a mi m'entra la risa. Potser sols al pensament t'encontre, ens encontre. Però jo, jo doble pàgines, escric paraules, i les junte per a no dir-te-les mai.

viernes, 18 de febrero de 2011

abu's surprise.

No puc creure que després de tant de temps, ella els haja conservat, per a donar-me una sorpresa. Crec que no els guardava per a mi, però hui l'he pillat en un bon dia. Es troben a les meues mans un poc mes durs que abans, i sense el seu envoltori de quan me'ls porta la rubia del nord. No em produien un gran sabor a la boca, ni em moria per menjar l'ultim, els ultims els vaig regalar. però hui han tornat a les meues mans i no se perquè els he agafat amb nostalgia ( altra vegada la paraula ) en ganes de trobar aquell gust que no em transmitia quasi res, una dolçor que s'escapava en segons. Però ara em criden l'atenció, i me'ls pense menjar poc a poc. un a un. perque si. i prou.
Bilars


sábado, 12 de febrero de 2011

Princesas.


¿Es rara, no? La nostalgia... Porque tener nostalgia en sí no es malo, eso es que te han pasado cosas buenas y las echas de menos. Yo por ejemplo no tengo nostalgia de nada, porque nunca me ha pasado nada tan bueno como para poder echarlo de menos...eso si que es una putada. ¿Se podrá tener nostalgia de algo que aún no te ha pasado? Porque a mi a veces me pasa. Me pasa que me imagino como van a ser las cosas, con los chicos por ejemplo, o con la vida en general... Y luego me da pena cuando me acuerdo de lo bonitas que iban a ser, porque iban a ser preciosas... Y luego cuando lo pienso me da nostalgia, cuando me doy cuenta de que aún no han pasado y que a lo mejor no pasan nunca...

Jo també tinc nostalgia, del pasat, del futur, de X, de M, de Maó...

domingo, 6 de febrero de 2011

..grande


[...]

HAGAMOS UN TRATO

Compañera usted sabe que puede contar conmigo no hasta dos o hasta diez sino contar conmigo . si alguna vez advierte que la miro a los ojos y una veta de amor reconoce en los míos no alerte sus fusiles ni piense qué delirio a pesar de la veta o tal vez porque existe usted puede contar conmigo . si otras veces me encuentra huraño sin motivo no piense qué flojera igual puede contar conmigo . pero hagamos un trato yo quisiera contar con usted es tan lindo saber que usted existe uno se siente vivo y cuando digo esto quiero decir contar aunque sea hasta dos aunque sea hasta cinco no ya para que acuda presurosa en mi auxilio sino para saber a ciencia cierta que usted sabe que puede contar conmigo


AMOR DE TARDE

Es una lástima que no estés conmigo
cuando miro el reloj y son las cuatro
y acabo la planilla y pienso diez minutos
y estiro las piernas como todas las tardes
y hago así con los hombros para aflojar la espalda
y me doblo los dedos y les saco mentiras.
Es una lástima que no estés conmigo
cuando miro el reloj y son las cinco
y soy una manija que calcula intereses
o dos manos que saltan sobre cuarenta teclas
o un oído que escucha cómo ladra el teléfono
o un tipo que hace números y les saca verdades.
Es una lástima que no estés conmigo
cuando miro el reloj y son las seis.
Podrías acercarte de sorpresa
Y decirme "¿Qué tal?" y quedaríamos
yo con la mancha roja de tus labios
tú con el tizne azul de mi carbónico.

CHAU NUMERO TRES

ESTADOS DE ANIMO

[...]


dos de moltíssims. de Mario. de Benedetti.

martes, 1 de febrero de 2011

benvolguts pensaments

No me dona la gana que torneu a entrar per eixa porta, que m'he assabentat que feu que els meus dits baixen amb menor força i que me dureu a un lloc pitjor que quan els rajos dels Sol m'arribaven amb força. S'aneu a quedar fora i punt. que no, i no, no m'importa el que digau, el que em feu sentir, no m'importa. Perque això és meu, jo meu he treballat, i ningú m'ho ha de llevar, perque això és meu, meu estime i no sabeu quan. Que pujaré als estels, i se'm ficarà la pell de gallina. Vos utilitzaré, per fer pressió, que canalitzaré la ràbia, i ho sentiré, perque vosaltres em feu sentir, pero açò es mes fort. Més fort que res, que ningú... així que, prompte vos diré adeu!

miércoles, 26 de enero de 2011

FILS

Fils, que es fan llargs, en paral·lel, un fa una corva i creua l'altre, i al cap de un pam es l'altre qui es creua per damunt, i tornen i van i fan un cercle a la vegada, i el primer el rodeja, i el torna a rodejar i s'anyunya. Però de repent, torna amb velocitat. I un fa un nuc. i fan una cadena com l'adn, i tenen enllaços, i s'anyunyen i tornen i es creuen i un fa una volta a l'altre i es fa un nuc i no es pot desfer. I es desfà i s'anyunyen i es creuen i tornen i fan dos voltes i un nuc i un altre nuc i s'anyunen i van en paral·lel i una volta i...
I son dos, no un.

martes, 18 de enero de 2011

el que tinc


i he caigut en que he de gaudir més




que no ho gaudisc, que no ho sent
que per voler més
perd el que tinc.

sábado, 8 de enero de 2011

AFTERNOON

Recordà aquella paraula mentre veia a la xica dels texans rosa fluor. Aquesta, estava sentada, d'una manera poc apropiada per a la cadira que ocupava, de sopte la dependenta amb un guant negre li trau unes arracades que brillen molt. Horribles, pensa que no l'enveja, li pica la curiositat, però no sent enveja. A l'estona, es torna a girar cap a aquell aparador brillantos i veu una parella que arriba, ella amb els cabells llargs, i ell, tenint cara de xiquet xicotet, porta un boina de iaio. Pareix que s'estimen, no està molt segura. Entre tanta gent, s'agobia, i pensa que si sera precís les rebaixes, i l'acumulació de gent, que l'agobia, que de vegades no li agrada res d'això. Li toquen la cintura i respon. Després entre tant gent, el seu cap torna a caminar, torna a correr, i fa una carrera de fons, va a mil, vol dir-li tantes coses al que la mou entre la multitud, al que li somnriu, al que el fa enfadar, al que no es cansa mai d'ella..