jueves, 29 de octubre de 2009

COSTUM

No se com em pots estimar tant. Erem petits, i jo recorde com t'odiava quan et ficaves d'heroï de la classe, quan creies tindre raó i jo sempre m'encarava a tu dien-te que no, que havia toca't la ratlla i no valia, el xulet de la classe, que me feia riure tant i enfadar-me el doble, perquè a la meua boca sempre estava un "no es juuuuuuuuuuuuuust" qualsevol cosa no-era justa. Van passar els anys i allà, al moment en que erem els majors de l'escola començarem a fer-nos amics, amics de veritat, em feies riure, i enfadar la meitat. Les coses com que havien canviat, erem amics.
Jo et vaig dir que no, sense pensar-m'ho. Erem amics. I ten vas anar. I mil vegades m'he parat per culpa de la mateixa pedra, mil vegades se que em tornaré a parar. Mil... Perquè, ara, ja,... és costum.



dues vegades en una setmana, un record? o moltes ganes d'escriure? :)

1 comentario:

  1. Jo també era un poquet busca-raons de menuda jajaja

    Doncs personalment, no et diré que no a que continues escrivint :)
    Molts besets

    ResponderEliminar