jueves, 29 de octubre de 2009

COSTUM

No se com em pots estimar tant. Erem petits, i jo recorde com t'odiava quan et ficaves d'heroï de la classe, quan creies tindre raó i jo sempre m'encarava a tu dien-te que no, que havia toca't la ratlla i no valia, el xulet de la classe, que me feia riure tant i enfadar-me el doble, perquè a la meua boca sempre estava un "no es juuuuuuuuuuuuuust" qualsevol cosa no-era justa. Van passar els anys i allà, al moment en que erem els majors de l'escola començarem a fer-nos amics, amics de veritat, em feies riure, i enfadar la meitat. Les coses com que havien canviat, erem amics.
Jo et vaig dir que no, sense pensar-m'ho. Erem amics. I ten vas anar. I mil vegades m'he parat per culpa de la mateixa pedra, mil vegades se que em tornaré a parar. Mil... Perquè, ara, ja,... és costum.



dues vegades en una setmana, un record? o moltes ganes d'escriure? :)

martes, 27 de octubre de 2009

NOS VIVE Y NOS REVIVE.

L'altre dia vaig tornar a llegir la reflexió que fa mi Gran GRAN G-R-A-N Benedetti sobre La música, jo personalment ho necessitava. El trobava a faltar, a ell, i a algu que em parlara així sobre una cosa que estime tant. Més que escoltar-la, m'agrada tocar-la, i inclús més poder sentir-la, això si que m'agrada, poder sentir-la dins meua, fer que eixe moment siga especial, que m'envie eixa senyal per a que vullga tornar a sentir el noseque , que no siga per tornar a escoltar-la musica o la lletra o la cadència final, que es perfecta pero no. M'agrada saber que m'agrada, m'agrada saber que no podria viure sense ella. Em cosidere molt afortunada, poca gent la sent, suponc que a sigut un pito pito gorgorito, o que el meu destí decidira que m'anava a enamorar de la música o jo que se que. Però, siga el que siga o siga qui siga. Jo done gràcies. Encara que pot ser les gràcies siguen per a mi.